Verdaguer exorciza en Barcelona

Fuente: Sylvia LaGarda-Mata en Fantasmes de Barcelona:

A finals del segle XIX hi va haver a Barcelona una estranya passa d’endimoniats. Per combatre-la, el carmelita Francesc Palau Quer, avui beatificat, va crear al quart pis de l’edifici situat al número 7 del carrer Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes. Palau estava convençut que el diable Asmodeu era el principal enemic de la clerecia i planejava sobre tot bon sacerdot, especialment en el moment de l’ordenació.

Per si algú dubta de la veracitat de la història, apuntaré que un dels seus principals impulsors va ser Jacint Verdaguer, el famós mossèn-poeta, el qual, juntament amb un seu amic (el pare Joaquim Piñol), dedicà moltes hores i esforços a l’expulsió de dimonis dels cossos dels posseïts i els embruixats. Sembla que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona, i el diable, que parlava per boca d’ella, li va dir:

–Mai no em faràs fora!

–Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! –li va contestar Piñol.

–El Verdagueret, aquest sí! –va respondre el diable.

A les poques hores Piñol es presentà al domicili de Verdaguer i li digué:

–Li ordeno, de part de Déu, que vingui a fer fora el dimoni.

Aquell va ser el primer exorcisme de Verdaguer.

Aquestes cerimònies se celebraven a la sala principal de la casa, convenientment guarnida amb un oratori i un altar, a banda i banda del qual se situaven els endimoniats. Durant l’exorcisme els dimonis s’avalotaven dins els cossos dels posseïts, els quals s’excitaven desesperadament, patien convulsions, xisclaven com animals, sermonejaven i explicaven secrets misteriosos relacionats amb el cel, l’infern i el purgatori.

L’exorcisme més famós del currículum de Verdaguer va ser l’aplicat a una tal Maria de Sarrià, una jove de dinou anys que començava a blasfemar tot just sentia el nom de Crist. Durant les crisis, s’empassava agulles, trossos de vidre i objectes punxents, sense que hi hagués força humana capaç d’impedir-ho. L’endemà l’exorcista la senyava amb una medalla beneïda i la pobra noia treia per la boca els vidres i les agulles que havia engolit, totes torçades i recargolades.

Un tal pare Güell explica que va dipositar algunes d’aquestes agulles al Bisbat de Barcelona i van desaparèixer misteriosament.

El cert és que quan el bisbe de la ciutat, Josep Català, va saber que l’il·lustre mossèn Cinto, que aleshores era confessor particular del marquès de Comillas, estava implicat en aquelles dubtoses cerimònies, va decidir intervenir en l’assumpte. Va prohibir els rituals i ordenà la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals. Això va provocar un altre escàndol a la ciutat i, finalment, el 1895, el bisbe va retirar al sacerdot les llicències per consagrar i celebrar missa.

I és que és evident que el diable no té cap mena de respecte. Ni pels més il·lustres cognoms.