Fuente: Llegendes valencianes, adaptació de Víctor Labrado.
El dimoni fulmina desgràcies emboscat en la doble ombra dels garrofers i de la nit.
Arbre de terres primes, castigades, pobríssimes, es fa bracut i ombrós, creix a les palpentes contra el vent, dubtant de l´aigua; regirant la soca escorre el poc suc d´aquella terra on viu, i no sols dóna fruit: s´hi afanya tant que, quan encara maduren les garrofes que prompte es colliran, ja comencen a créixer-li les garrofetes de l´any vinent. Perquè la vida li és tan dura, de tant patir i salvar-se, es torna inmortal. Si el cremen o tallen arran de terra, torna a brostar i es refà tot nou des de l´arrel vella.
De nit els garrofers s´omplin de remor i de gemecs. Qui passa a la vora pot sentir un alé de fred al bescoll i, per la gelor que li baixa de les orelles al crepó, mor arrupit enmig del camí. O potser atret el caminant per un plor de criatura, quan la trobe recolzada a la soca, si la recull de terra, se li torna una bèstia que l´abraça fins que el rebenta. O altres desgràcies semblants, perquè el garrofer és l´arbre del dimoni.
Als garrofers, doncs, no cal acostar-se de nit, i encara menys a desafiar el dimoni, com un sol home va saber fer-ho, molt valent i gran jugador. Aquell home havia sigut molt ric i diu que tot ho havia perdut, pel seu mal cap, perquè era de la ma foradada, un autèntic acabacases que havia malvenut les heretats, o les havia perdudes en el joc, i retenia sols la casa dels seus pares, ja morts, on vivia sol, abandonat d´amics i parents, que fugien d´ell com de la pesta.
En aquella casa enorme, uns anys abans potentíssima, de les millors del carrer Major i ara rosegada per les goteres, les hipoteques i les rates, vivia desesperat i trist, encauat com la serp dins un forat, avergonyit de la seua misèria. Només la fam el feia eixir al carrer. Massa orgullós per a captar ni demanar ajuda de ningú, i ja no cal dir per a treballar, s´havia fet lladre d´horta. Vivia de melons i de bajoques, de creïlles o de naps, de cols o de faves, segons l´esplet que donava el temps. La carn no la tastava. Ni diners tenia tans sols per a comprar saladura, com ara bacallà o sardines de bóta, que menjaven els pobres en aquell temps.
Malament ho passava, ell que venia de casa bona i no estava acostumat a patir gens.Va arribar un dia que només tenia per a sopar un grapat de garrofes, que havia collit fent la volta per totes les terres de vora muntanya. No hi havia sabut trobar res més. Resignat, se n´havia omplit mig sac i amb allò havia tornat al poble. Hi va arribar de nit, procurant no ser vist. Ja dins de casa seua, es va disposar a menjar i, quan va traure el grapat de garrofes del sac i les va deixar damunt la taula, en aquell punt, veient-se dabant un sopar tan innoble, es va desbaratar: "Al dimoni em donaria" va dir ben fort, arrapant-se la cara, i pensava que perdia el cap de tanta pena i vergonya que sentia, a banda de la fam. Que havia perdut el cap, ho va creure sobretot quan, en retirar-se les mans dels ulls, es va trobar un convidat a l´altre cap de taula, que no coneixia de res.
Va fer un bot de la cadira. El visitant no es va moure gens. Ben vestit, de posat digne, era un senyor: "Es donaria o es vendria?", va dir mirant-lo fixament i, després d´un silencia penós, va afegir: "Donar, ningú no dóna res. Vosté deu voler negociar un preu". L´amo de casa es va deixar caure a poc a poc fins que va tornar a asseure´s. No demostrava ni por, ni alegria, ni sorpresa. Feia cara de no entendre res però no podia ignorar que davant tenia el dimoni en persona. "Què pot valdre la meua ànima?" va dir com qui es fa la gran pregunta. L´altre ja tenia la resposta: "Tota ànima val els seus desitjos, si es paga al preu més alt".
Amb poques raons es van entendre, perquè tots dos sabien què volien, i així es van acordar: aquell li donaria l´ànima quan hauria complit tots els seus desitjos, al cap d´un cert temps: "deu anys ben viscuts, deu anys que valguen per cent vides de bona sort natural, trobe que en tindrà prou", oferia el dimoni. "Nou o deu, tant és", va condecir l´altre. "Al desé any vindré -va dir content el dimoni-, i quan vol que vinga a endur-me-la?" "Pel temps d´ara...", va dir l´altre i, mirant-se el grapat de garrofes de damunt la taula, va afegir: "Quan als garrofers no n´hi haja, de garrofes, es podrà endur la meua ànima" i el dimoni ho va trobar bé.
No es pot dir amb paraules quina va ser la vida d´aquell home consentit per la fortuna durant els deu anys que van seguir. De primer, va passar pel sastre i pel barber, després es va comprar un cotxe i uns cavalls finíssims de moviment i figura. Vestit i passejat com un senyor, es va presentar a la ciutat decidit a retrobar-se amb les cartes. No li va costar gens que l´admeteren en les millors taules de joc, en companyia de burgesos i aventurers de butxaca fonda. Sempre començava perdent, i quan més patia ell, pensant que la sort el tornava a oblidar, llavors, com fan els coloms que s´envolen de casa, es perden de vista i no fugen sinó que tornen quan han furtat una coloma i així la guanyen per al seu colomer, també aquelles monedes del dimoni feien la volta a la taula, passaven per les mans de tots els jugadors i, finalment, li venien de nou a les mans amb moltes altres que les seguien.
Esquilant tots els jugadors que li venien davant, es va guanyar una anomenada d´invencible que encara el va afavorir, perquè en comtpe de figir-li els que encara no el coneixien de prop, acudien a disputar-li més el prestigi que no els diners. Quan acabava de pelar-ne uns quants, no li´n faltaven mai de disposats a fer-se pelar ells també.
Amb els diners guanyats aíxí comprava camps i cases, ramats i masos. Els arbres se li carregaven, omplia els graners, els animals se li feien llustrosos i forts. Es va guanyar el respecte i l´enveja de molts. També va trobar muller rica, que li va doblar les propietats, després van vindre fills i filles. Tot creixia i millorava entre les seues mans llevat del temps, que li corria i es gastava fins que no li´n va quedar gens.
Al desé any, passat l´agost, quan van collir les garrofes i carro a carro les van dur al poble i les van guardar a les cambres de dalt de les cases, llavors una nit el dimoni va tornar. Es va mirar els garrofers dels voltants i els va trobar ben descarregats, exhaurits: "Ara él l´hora" i baixà cap al poble, esmolat i lleuger com una mustela.
En sentir tocar a la porta, aquell que ja l´esperava va obrir ell mateix, va prendre el bastó i el barret, sense dir-se res, i va eixir de casa. Van començar a caminar molt lleugers, el dimoni davant i el jugador darrere. Trencaren per un carreró i, poc més avant, el dimoni se li va girar de cara, avançant les mans per rebre´l: "Serà un instantet".
"No cal tanta pressa."
"És que fa mal i... Vol fer-ho durar?"
"No vull ni començar: encara no és temps de donar-lo l´ànima."
Començant a picar-se, el dimoni fa: "Vam dir: quan no hi haurà garrofes als garrofers...".
"Quan no n´hi haja, vam dir, però encara n´hi ha."
"Què diu ara?" va saltar el dimoni: "Si ja les han collides totes!."
"Anem-ho a mirar."
Al primer garrofer que es trobaren es van parar. El dimoni, que en la nit s´hi veu com els mussols, hi va fer una ullada molt ràpida abans de desafiar-lo. Assenyalant tot el cóp de l´arbre, li va dir: "Si en troba una, només una, de garrofa, se´n pot tornar a casa."
Aquell no s´ho va pensar gens ni va buscar molt, assenyalant un punt molt precís de la branca que més prop tenien, va dir: "i això què és?".
El dimoni s´hi va acostar tot estranyat i s´ho va mirar: "Això, no res; això no és res" va dir fent cara de fàstic. Després va dubtar: "Semblen bajoquetes menudetes".
"El bajoca, senyor dimoni -va dir l´altre-, és qui no sap que al garrofer, quan encara maduren les garrofes que prompte es colliran, ja comencen a créixer-li les garrofes de l´any vinent."
El dimoni que ho va entendre, que l´havien embolicat, va fer tot el repertori de rebequeries: arrapar-se la cara, traure bromera per la boca, anar a redolons per terra, adoptar aparences espantoses i altres demostracions que can acovardir moltíssim el jugador; però finalment el va deixar tornar-se´n a casa per sempre, tot i trobar-se vora un garrofer, el lloc terrible on li agrada cometre les pitjors atrocitats sobre els humans, perquè ell és presoner de la pròpia paraula i sempre compleix els pactes; que alguna virtut havia de tindre, encara que siga demoni.
Aportado por Ximo Galdon.