Fuente: Efímero:
El Pont del Diable en realidad no es un puente, sino un acueducto. Llevaba el agua hasta la capital de la Provincia Citerior Hispana Tarraconensis: Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco.
Si hacemos caso a la Historia estaba ahí antes de que el diablo fuese bautizado con ese nombre.
Pero si hacemos caso a la leyenda…
Hace mucho tiempo vivía una pareja de ancianos en el bosque. Tenían que cruzar un río de camino de su casa al pueblo. Cada día pasaban por el puente sobre el río con su borrico cargado de las cosas que vendían despues en el pueblo y volvían trajinando otras. Era un puente de madera viejo, pero cada vez que lo atravesaban, los viejos se decían el uno al otro que tenían suerte de contar con aquel paso, pues la corriente del río era muy fuerte y el camino para vadear el río muy largo para un día.
Un otoño lluvioso llegó una riada y se llevó el puente. Los ancianos se encontraron con que no podían pasar.
-Qué tremendo desatino -dijo el viejo- hoy no podremos pasar y yo soy viejo para construir un puente con mis manos.
-Qué contrariedad- dijo la vieja- pasarán días antes de que se den cuenta de que no vamos al pueblo, y más días aún tardarán en reconstruir el puente.
Se lamentaban los ancianos de su mala cuerte cuando apareció un hombre extraño en su lado del río.
-Saludos, venerable pareja, os veo muy turbados -Dijo el hombre. El anciano inmediatamente explicó el probema que tenían con el desaparecido puente- Yo me comprometo a construir un puente en una noche, además no será de madera como el anterior, será de piedra, para que ninguna riada se lo lleve.
Enseguida desconfiaron los ancianos.
-¿Qué hacemos?- preguntó él a ella por lo bajo.
-Está claro que no es posible hacer un puente en una noche, si no es con trucos o con magia. Preguntale cuál es el pago que pide, cuáles las condiciones.
Eso hizo el anciano, a lo que el misterioso hombre contestó que la única condición, el único pago que exigía, era que le fuese concedida el alma del primer ser vivo que atravesase el puente. Quedaba claro que era el mismísimo diablo el que ante ellos estaba.
La vieja meditó un poco y luego aceptó.
Al día siguiente cuando los viejos llegaron al río el puente estaba construido. Era de piedra, con doble arcada sobre el río. El diablo había cumplido, construyéndolo en una noche, y esperaba al otro lado para recibir su pago.
-¡Mujer! ¿qué vamos a hacer ahora? -Preguntó el marido.
Entonces la mujer cogió la vara y arreó al burro, que pasó delante de ella, el primero por el puente.
El diablo, engañado, tuvo que conformarse con llevarse el alma del desdichado animal como pago por su trabajo.
Fuente: Tarracowiki:
La versió més coneguda ens explica que el mestre constructor d'obres estava aixecant el pont i una ventada se l'endugué. Aquest desesperat digué que només el Diable podria construir un pont que durés mil anys. Així se li aparegué Satanàs que garantí que aquella mateixa nit construiria un pont. A canvi, el diable demanà l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont. Qui ho fa primer és un ase, i és d'aquest que el Diable es queda l'ànima.
Dues versions menys conegudes són recollides al llibre Llegendes històriques de Tarragona.
La primera, és bastant semblant a la que s'explica sobre el Pont del Diable de Martorell, es titula: «El diable i la donzella». Diu així:
Qui vegi per primera vegada, o per enèsima vegada, el pont romà que, pels seus arcs en forma de ferradures daurades, se l'anomena de Les Ferreres –tot i que valdria més anomenar-lo de Les Ferradures -, creurà que és una obra divina, una obra d’àngels... Però no és així! Qui el construí va ésser el mateix Diable!
Ara us explicaré com ho féu. Abans, però he d’advertir-vos que els uns ho expliquen d'una manera i els altres d'una altra. Però l'essencial, el més important és saber que l'arquitecte fou el mateix Satanàs. La primera versió del fet conta que, ja fa molts segles, una donzella havia d'anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l’enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s’aixeca l’aqüeducte. El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella a la vegada li posà una condició:
-Abans que torni a sortir el sol- li digué- ha d'estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder.
Rient-se d'aquestes foteses, el Diable començà l'obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l'ànima de la joveneta tarragonina.
Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d'hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida. Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabar-lo. Es quedà sense l'ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s'ha servit molt en el transcurs del temps.
La segona, és genuïnament de Tarragona i es titula: «El jugador empedreït». Diu així:
A Tarragona hi havia un jugador empedreït que, a causa de la seva mala estrella, perdia en el joc tot allò que guanyava a la feina. Un dia, havent-se quedat sense ni un clau, com ja tenia per costum, en sortir de la taverna, desesperat, invocà el Diable i, cridant, li digué:
-Si aconsegueixes recuperar tot el que he perdut i, a més, que d'ara endavant, quan jugui, guanyi sempre, d'aquí a un any pots venir a buscar la meva ànima.
El Diable acceptà la proposició amb molt de gust. Però Déu, creador i Senyor de les ànimes i dels cossos, s'interposà entre ambdós i li digué al jugador.
-Qui ets tu per disposar de les meves coses? La teva ànima em pertany. I jo en sóc el Pare i serà del Diable si a mi em plau. Li poso una condició: que en una sola nit, exactament d'aquí a un any, i abans de trenc d'alba, es comprometi a fer un pont de pedra tan gran com jo li indiqui. Si no és així, no tindrà el premi que li has ofert.
El Diable, rabiós perquè l'Altíssim li desbaratava sempre els bons negocis, es comprometé a construir el pont en el lloc indicat per Déu, entre el mas Pastor i el mas dels Arcs, a la vora del camí que condueix a la vila de Valls. Just al cap d'un any, tal com s'havia pactat, es posà mans a l'obra. Com un boig, tallava les pedres que trobava pels voltants i, per tal d'estalviar temps, les unia sense argamassa.
-Només que es mantingui dempeus fins a l'alba... –es deia.
Gairebé ja havia culminat l'obra; només li faltava collocar l'última pedra a la dreta del monument –avui encara s'hi nota aquesta deficiència,- quan el gall del mas dels Arcs es posà a cantar saludant el sol que sortia del ventre del nostre mar.
El pobre Diable, brut i extenuat pel treball ímprobe realitzat en poques hores, en escoltar el gall i veure el sol, llançà la pedra a terra alhora que de la seva boca negra sortia una blasfèmia fenomenal.